A l’Església ens falten seglars compromesos per gestionar el patrimoni.

Transcripció de la columna de Mn P-J Ynaraja.

Catalunya Cristiana, 17 març 2013

 
No tenen res a veure, pensareu, i amb tota la raó. Referir-me a la primera em permetrà parlar de la segona. Quan l’animal ja estava escorxat, el pastor no en llençava la pell, l’aprofitava per vestir-se i per transportar líquids. El cuir empegat amb asfalt l’impermeabilitzava. Ben lligat, resistia moltes caminades. Més tard, es va aconseguir treure’n la badana gairebé sencera i recobrir-la de pega, aleshores ja quedava hermètic. La pell del bot a l’home primitiu se li foradava fàcilment o se li trencava. Quan jo era jove, en qualsevol població, existia l’ofici de boter, però avui dia ja ha desaparegut. L’elaboració del vi, amb tot, continua, i el procés és el mateix. La diferència és que s’emmagatzema en cilindres inoxidables, s’envelleix en bótes de roure i arriba al consumidor embotellat. Ningú no pensa ja a millorar el bots. 
Canvio de tema, penso en el diaca Esteve, protomàrtir de la comunitat de Jerusalem. En Llorenç, l’administrador de la de Roma. En Benet de Núrsia, pare d’Europa, que va saber captar i perfeccionar el millor dels del desert i que la seva regla va servir d’orientació al monacat occidental. En Francesc d’Assís, que va obrir les portes, es va apropar al poble i el va contagiar amb les seves intuïcions de pobresa, pietat i alegria. No multiplico els exemples. Modernament, el diaconat era un senzill graó transitori en la vida de qualsevol seminarista.
El Vaticà II el va reinstaurar. Va entreveure noves vocacions, però ha faltat intuïció i, generalment, el diaca exerceix de prevere disminuït. La porta oberta espera sants genials que la traspassin i que anunciïn alguna cosa més que petites reformes. Torno al que vaig dir la setmana passada: ENS CALEN DIAQUES QUE ADMINISTRIN ELS BÉNS DE L’ESGLÉSIA. Les tasques d’aquest gènere les fan seglars competents, però mancats de visió eclesial. Es conserva el patrimoni, pedres arqueològiques i museus. La gent en valora el preu i pensa que una Església així no és creïble, ni li interessa. Les generacions posteriors n’heretaran els sostres, les parets i els estris. Pagaran per veure-les, però la pietat i la vida sacramental hauran emmudit.
La direcció d’un hospital cristià l’hauria de portar un diaca, la d’una publicació cristiana, també. La responsabilitat de Càritas i Mans Unides i tantes altres ONG, igualment. La Gràcia sacramental, l’equilibri aconseguit en la vida familiar i estudis acadèmics que li donin competència, permetran que el diaca compleixi el seu ministeri. Els preveres i els religiosos evangelitzaran, seran profetes, els primers presidiran la litúrgia sacramental superior. Una tasca excel·lent per al nou Papa.
 
 
 
 

 

 

 

 

TORNAR ENRERE