Diaconat

Transcripció de la columna de P-J Ynaraja, a Catalunya Cristiana, 10 març 2013

A poc a poc s’accepta que, entre les accions que mereixen confiança, en sobresurten dues de fonament catòlic: Càritas i Mans Unides. Gràcies a Déu, en podria esmentar unes quantes més, menys esteses. Allà on hi ha una parròquia, hi ha Càritas. Misses i catequesis són de rang presbiteral, la resta, diaconal. Qui ha perdut la feina, passa gana o ha de pagar el lloguer, els discursos no li serveixen de res. L’ajuda que necessita és una altra. Siguem sincers, mentre que el sacerdoci en alguns casos rep crítiques, ningú no censura els auxilis que duen a terme tots dues organitzacions.

Si he de retreure alguna falta a Càritas, és que no sempre fa conèixer la seva identitat catòlica, i hi ha molta gent que creu que és un organisme del govern o dels ajuntaments. No hem d’oblidar el consell del Senyor: “Així veuran el vostre Pare del cel” (Mt 5, 16). La seva tasca és genuïnament diaconal i hauria de ser reconeguda sagramentalment. Com l’amor d’home i dona és enriquit per un sagrament. Al Vaticà II, que va instaurar el diaconat permanent, no se li ha tret tot el suc. Què guanyaríem amb el fet que el president de Càritas rebés el diaconat? Doncs que exerciria la seva funció enriquit per la gràcia sagramental, gaudint de més profit. 

 

 

TORNAR ENRERE